... me posa d'una mala llet horripilant el fet d'anar tant tranquil pel carrer o carretera i llambregar una bicicleta blanca anclada, que és el mateix símil de les flors a les cunetes de les carreteres on un accident en forma de mort a succeït... és una manera molt egoista d'externalitzar el dolor propi i fer-lo comú, que sempre pesa menys es veu. En un grup de gent que intenta viure en comunitat, és inviable que tothom fés el mateix. Les fàbriques de pintures no donarien l'abast. Demostra una manca de sociavilitat gegant, i falta d'empatia en els de més, de la mateixa manera, ratlla la inmoralitat que es justifiqui dient que és fa per fer un recordatori en un ciclista a mort en aquell lloc, en la nostra cultura ja tenim un llocs especifics per venerar els morts, que es diuen cementiris... els accidents al igual que les malaties aleatòries formen part, hi han format part, de la vida desde tots els temps, accidents de tota mena i de totes les circuntàncies n'està ple els hospitals, i ningu té la mateixa actitud. El sol fet que sen's hagi mort un esser estimat, no ens dona dret a recordar als demés el nostre dolor permenentment en un lloc públic... EP! i jo sóc ciclista!! Ara, me avergonyaria, que si mai traspasses al regne del silenci, se me recordés d'aquesta manera...


... aquesta tira cómica d'ara, en el dia d'avui, sintetitza la situació de la pubilla anomenada justícia en el nostre país...